26 juny Quan parlen les pedres – Marta Pruna
Del 26 de juny al 26 de setembre del 2016.
Marta Pruna Francesch
(Barcelona, 1970)
Estudis: Llicenciada en la Facultat de Belles Arts, Escultura (1988-93); Estança 3 mesos Univ. d’ Art de Linz (1994); Doctorat a Universitat de Barcelona (1997-99), Títol de Suficiència
Investigadora (1999).
Ha participat des de 1993 en nombroses exposicions individuals i col·lecti ves i diversos simposis sobre art a Catalunya, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Portugal, Suïssa, Japó o Xina.
Des que l’any 2001 es va instal·lar a Cervià de les Garrigues, la seva vinculació al territori ha estat progressiva. El seu treball, essencialment en pedra i fusta, ha desenvolupat una contundència que es manifesta en el tall abrupte i precís de la peça i que remet a un primitivisme totèmic: “Cada cop, en cada projecte (…) en una nova pedra (…) torno a l’origen”, reflexiona, significativament, en un text escrit de l’any 2006.
Marta Pruna elabora formes individuals que es dilueixen en estructures grupals i en la seva funció d’absorció i integració esdevenen gregàries, encara que ara van cada cop més cap a l’individu i la recerca d’un mateix.
Deia en Sanuy: “les formes individuals i les seves particularitats, tot i que paleses, queden supeditades al grup i només són reconegudes i reconeixedores en funció de les exigències del grup”.
En aquestes morfologies gregàries, però, els Tòtems –representació tradicional de la divinitat- es contextualitzen en detriment de la seva individualitat. S’integren al grup i en formen part essencial, perdent la seva identificació particular i gregaritzant-se: els individus, com els elements de la natura, ja no són sinó en funció del grup i els seus trets identificadors se sotmeten a la disciplina, les exigències i les necessitats del col·lectiu al qual pertanyen.
“Segueixo després de 15 anys al territori, treballant amb la mateixa fascinació per la Natura i l’Individu, mirant de trobar alguna cosa sempre nova encara que sigui repetint la mateixa forma-i amb la mateixa alegria en sostenir l’escarpa, la gradina i el martell. Cada cop, en cada projecte, descobreixo-sospito una mena de felicitat que en qualsevol cas no precisa llenguatge ni explicacions sinó una absència de trànsit d’idees com a repte”.
No Comments