13 març L’esbarzer que persevera – Rosó Cusó

Del 13 de març al 7 de maig de 2016.

Hi va haver un temps en què em vaig obsessionar amb els esbarzers. De fet, m’hi vaig identificar, els veia com a símbol de resistència: un arbust mancat d’un tronc “de debò” que el sostingués però capaç de fer de tot per tal d’estendre les seves branques fins aconseguir la llum del sol; una mala herba contra la qual no hi tenen res a fer ni el foc, les podes o els herbicides; una planta discreta i gens artificiosa que ningú planta al seu jardí; punxeguda, malcarada i perseverant. Què més se li pot demanar?

Doncs, a més a més de tot això, els esbarzer acullen ocellets i bestioles; fan flors petites i delicades, atrauen abelles que fan mel i donen un fruits saborosos que ajuden a sobreviure.

Aquesta mala herba és, talment, l’alter ego d’un artista (invasor, perseverant, emprenyador, punxegut… fructífer, alimentós) i la vaig reivindicar incorporant-la a la meva obra.

I de cop, m’adono que tal com em sento esbarzer com a artista també com a dona he sentit que som esbarzers (perseverants i resistents malgrat que sovint se’ns ha tractat com una mala herba; lluitadores, fructíferes i alimentoses… Fins i tot quan no hi ha tronc arribem ben enllà..!).

Em complau presentar aquesta obra al Cacis. Obra i entorn s’adiuen i semblen pensats l’un per l’altre. Enaltir el paisatge portant-lo a dins l’espai per a ser mirat, contemplat i admirat. La intersecció entre natura i la cultura sembla sorgir sola. La bardissa d’esbarzer-artista-femení-paisatge queda ben travada!