28 maig EXPOSICIÓ LA PEDRA FILOSOFAL

LA PEDRA FILOSOFAL

Amb Nathalie Rey i Enric Mauri

Inauguració 5 de juny a les 17h

Del 5 al 30 de juny 2021

La indústria alimentària és, al costat de la tecnològica, una de les més potents del globus terraqüi. Si la segona domina les nostres ments mitjançant l’addicció al mónvirtual i a les aplicacions digitals, la primera conquesta literalment els nostres cossos  través de la manipulació de dos dels nostres sentits primordials: el gust i l’olfacte. Els additius, els saboritzants o potenciadors del sabor i de l’olor presents en els àpats que anem a comprar diàriament en supermercats o restaurants, són els responsables de transformar el producte en una cosa completament diferent del que era en origen, canviant-ne el sabor, olor i textura. Basades en estudis neurocientífics més capil·lars del que mai no ens hauríem pogut imaginar, aquestes substàncies són fabricades com a drogues evocadores i addictives, capaces de simular autenticitat. Així que, a aquestes altures de la història del capitalisme industrial, ens sembla totalment normal menjar una patata fregida amb gust de barbacoa, una llaminadura amb gust de violeta o beure aigua amb gust de maduixa, o per què no?, una pedra amb gust de profiterola. Per a la nostra percepció d’éssers humans nascuts i criats a la quarta fase del capitalisme industrial, el límit entre el que és natural i el que és artificial queda completament difuminat.

D’aquest desdibuixament conceptual tracta aquesta exposició. El projecte desenvolupat per Nathalie Rey i Enric Maurí durant les dues setmanes de residència a CACiS – el forn de la calç es compon de quatre peces: un vídeo amb el títol “La Pedra filosofal”, dues fotos de la sèrie “Naufragi I” i una intervenció en l’espai exterior del centre amb el títol “Caques d’artista”. L’operació de cuinar unes profiteroles que veiem documentada al vídeo pot ser interpretada com una al·legoria de la producció de béns en la cultura occidental capitalista, de la ciència, de la indústria però també de l’art, que processen els recursos del planeta per adaptar-los a les seves necessitats. En aquest sentit, naixeria de la sospita que en l’era del capitalocè la naturalesa pura és indigesta per a l’ésser humà, mentre que, d’altra banda, qualsevol cosa pot valer si es processa fins a tornar-la digerible. El recurs de la fàbula, suggerit per la disfressa i la música que insinuen una situació de fantasia, ens recondueixen a la idea d’artifici, de miratge, de falsificació de la realitat material, d’artificiositat, d’il·lusió de realitat. També ens ho suggereix la imatge de la bruixa, una figura que en l’imaginari popular sempre està associada amb la natura i la màgia de l’alquímia, això és l’habilitat de transformar els materials. Una metàfora a la vegada de la ciència, de la seva pretensió d’anar més enllà de l’establert. Al vídeo, l’ésser humà s’identifica amb el seu cos orgànic en fusió amb la matèria que li és aliena mitjançant l’acte de menjar, essent el menjar un símbol d’aquesta relació amb el cos, aquella part del nostre ésser associada a l’animal, al natural o a l’instintiu.

Però també obert, perquè menjant, per la via de la boca, deixem entrar en nosaltres, en el nostre físic, en la nostra matèria constitutiva, agents aliens que no sempre ens nodreixen sinó que, ans al contrari, més aviat ens intoxiquen. La intoxicació del cos humà i del cos terrestre – compresa aquesta última en la intervenció en l’espaiexterior “Caques d’artista” – és una altra preocupació dels dos artistes que expressen fent ús del plàstic. Llavors, és legítim preguntar-se: Com tornar a la natura sense deixar de ser humans? Com sortir d’aquest cercle viciós? Pot l’art ser el conductor d’aquest viatge de retorn? Daniel López del Rincón ens recordava en el catàleg de l’exposició “PostNaturaleza” que, al cap i a la fi, el diàleg entre art i naturalesa ja és artifici. I això no només emergeix en la reflexió sobre la relació entre el cos i la matèria, sinó també en la seva relació amb el paisatge o l’hàbitat en el qual el nostre cos es mou. La temptativa de tornar a la naturalesa del Land Art ja era una forma de postnatura, demostrant que el paisatge en si, el concepte mateix de paisatge o de realitat territorial, és un “constructe”. A aquesta reflexió ens recondueix també la intervenció en els exteriors de CACiS – el forn de la calç. No obstant això, si ho pensem bé, podem anar més enllà encara i estirar aquest raonament fins a veure que el mateix concepte de natura, encara que tendim a associar-lo amb la puresa, ja és un artifici, ja que conté un caràcter ideològic. Per intentar contrastar aquest perill, Nathalie Rey i Enric Maurí recorren a un fort component performatiu, s’esforcen a pensar com a matèria, s’assimilen amb la matèria mitjançant els seus cossos i no com a identitats abstractes, conceptuals o ideològiques. Dominar aquesta matèria, aquesta ‘fisicitat’, potser és una il·lusió pròpia de les faules, com ho és també pretendre mantenir-ne la “puresa”. Potser la vida en aquesta terra és una altra cosa, una mica més propera a un embolic de processos contingents i relacionats que ens porten a les terres inexplorades i híbrides de la post natura.

text Per Federica Matelli