LLorens Ugas Dubreuil

Jardins de Llum 2021
Seguir un rastre de pintura que no existeixi

Data
Categoria
JARDINS DE LLUM, Jardins de Llum 21

Existeix un entramat de camins i senders senyalitzats que creuen la península Ibèrica i mitja Europa, els anomenats GR, PR o SL en funció de la seva distància. En el cas dels GR (recorreguts de més de 50 km) els senders estan senyalitzats amb marques de pintura vermella i blanca. Aquests senyals acostumen a estar situats en pals, panells o estaques de fusta, però també n’hi ha fetes de pintura – que són les que m’interessen- posades en roques, arbres o parets de pedra. Sigui com sigui, com màxim cada 2 km existeix una marca de pintura d’aquest tipus que indica el traçat de la marxa. Seguint de forma correcta les marques, caminarem dins del recorregut -pre senyalitzat- del sender. Sabem, per endavant, on comença i on acaba la marxa.

Si llegim aquestes marques des d’un plànol que no sigui el de caminar per un sender sinó que tingui a veure amb el trànsit vital, podríem pensar que seguim unes marques de pintura socialment acceptades i sempre correctes que ens fan caminar per rutes molt semblants. Només cal fixar-se en les línies del desig, que s’extenen pertot arreu, i que es formen per milions de passos -inconscients- gairebé sempre més pràctics sí, però també més còmodes i sempre tots iguals. Seguint les marques de pintura, caminem per les mateixes senderes, si no iguals, sí molt semblants.

Seguir un rastre de pintura que no existeixi, seria principalment una peça fallida des del seu inici. No es pot seguir un senyal que no existeix, és impossible. Però es pot intentar, o no?. Arrenco amb un  títol per  la peça que proposa una cosa inviable, i ho avanço; no hi ha cap roca pintada, no hi ha senyals a seguir ni cap rastre de pintura en tota la peça. Proposo assumir el risc – acceptant el fracàs com a part del repte – i intentar seguir un rastre de pintura que ja sabem per endavant que no existeix.  Traçar una nova línia del desig imaginària que no sabem on acaba, i en la que, com el poema d’Ítaca, l’important no és on hem d’arribar, sinó l’experiència que comporta intentar traçar-la.