Lugar-es / de-tener-se (2010-2015) – Pep Mata

Del 18 de març al 15 de maig

Pep Mata és doctor en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on és també professor titular d’escultura. Des de 1989 desenvolupa la seva vocació docent com a especialista en art, natura i paisatge en diferents assignatures, tallers especialitzats, màsters i programes de doctorat. L’exposició «lugar-es / de-tener-se (2010-2015)» recull algunes de les darreres obres fotogràfiques de l’artista.

En Pep explica en aquest text la seva relació amb el procés creatiu:

«No busco llocs per a disparar, és el lloc el que em permet saber d’ell, assaborir-lo. Quan esdevé l’encontre, creuo el seu llindar i m’aturo, faig una pausa contemplativa en el meu caminar. Descarrego la motxilla i trec la càmera. Gairebé mai porto trípode. El contacte físic entre la mà i la càmera és important. Poc a poc tot canvia, el lloc es transforma en un camp ple de probabilitats que es modifiquen amb el meu propi transitar: tot flueix. El moment actual desapareix i una atemporalitat geològica indeterminada, sense abans ni després, pren presencia. La ment salvatge i ancestral es desperta, s’expandeix. És aleshores quan, al mirar pel visor, i gairebé sense saber com, l’ull es torna cec. L’ull que hi veu no es distingeix d’allò vist. Premo el disparador… quelcom o algú dispara a través meu… Un estat de despreniment i no intencionalitat sorgeix espontàniament. Tot esdevé molt clar i ridículament simple. La vista distreu. És el lloc que es revela.»

I afegeix aquestes paraules sobre la importància de les imatges com a símbol creador de memòria.

«Necessito la imatge per preservar la vivència de l’instant, extraient part de l’espiritualitat del lloc, el qual es converteix en icona, talismà. La imatge esdevé símbol, em permet viure la màgia del retorn i fer conscient l’encontre amb allò inexpressable. Conté en sí mateixa l’essència d’aquell fort eco que ressona en l’esperit de la naturalesa. El poder de la càmera és el de con-moure, de veure allò que brilla o s’il·lumina en el mirall. Un ofici gairebé oblidat. Ésser només el vidre a través del qual penetra intacta la vida. Moment extraordinari de poesia i gràcia. És la simplicitat del caminar, de preocupar-me només per estar en camí.»

 

No Comments

Post A Comment

siete + diecinueve =