Andar-i-Ego – Pep Mata

Caminar és una experiència estètica. I caminar per muntanya és, a més, una experiència èpica, no per les dificultats intrínseques d’aquest accident geogràfic, sinó per la seva potència simbòlica que, vulguem o no, ens continua amarant. La imatge de la muntanya que posa en connexió el cel, la terra i l’infern és una de les més esteses arreu del planeta. És la muntanya iniciàtica: el mont Meru indi (considerat el centre del món per la mitologia hinduista), el mont Olimp grec (la muntanya sagrada de la Grècia clàssica), el mont Tabor palestí (on la tradició cristiana situa la transfiguració de Jesús), o el Montserrat català. Des dels orígens de la humanitat, sempre ha calgut passar un temps de meditació més o menys clandestina a la muntanya (o al desert, un altre element geogràfic de càrrega simbòlica similar) si hom volia generar un missatge renovador, a voltes revolucionari. I això que, si més no a l’Occident europeu, l’estima pels paisatges aspres, abruptes i hostils, com la muntanya, el desert o les zones pantanoses, és relativament recent. La muntanya, fins al segle xviii encara temuda i evitada pel comú dels mortals, es posa de moda al segle xix, un fenomen lligat a l’aparició d’una estètica d’allò grandiós i sublim. I és precisament aleshores quan neix l’excursionisme a Catalunya i l’alpinisme a França i a Suïssa, sense que aquestes noves pràctiques socials anorreessin el caràcter mític, regeneratiu, iniciàtic de la muntanya, que continuarà desprenent un cert aire de puresa i de virginitat.

No deu ser fàcil anar de cim en cim amb aquesta motxilla històrica i cultural carregada a l’esquena. Però Pep Mata ho ha aconseguit, i segurament l’ha ajudat la seva mirada artística i, alhora, la seva precisió científica. Com els primers geògrafs, Pep Mata dóna fe d’on ha estat i quan hi ha estat. La informació geogràfica bàsica, essencial, com la toponímia, l’alçària, l’hora, l’orientació i la temperatura, que apareix al peu de totes i cadascuna de les fotografies, combina perfectament (potser per acusat contrast) amb unes imatges en blanc i negre enormement suggeridores. I aquestes imatges, aquests marcs, queden partits horitzontalment, gairebé per la meitat, en dos elements: a la part inferior, el cim, en general descarnat, empedrat, sense vegetació; a la part superior, la volta celeste, quasi sempre amb núvols, com sol ser habitual a muntanya. No hi ha paisatge sense cel; millor dit, cada paisatge té el seu cel. També en aquest cas.

Convido el lector a iniciar-se i a iniciar aquest viatge a peu que ens ofereix Pep Mata. Millor que ho faci sol, i en silenci, per així gaudir millor dels altres paisatges que l’acompanyaran (el sonor, l’olfactiu, el tàctil). Tots aquests, junt amb el visual que l’autor ens facilita, convertiran aquest caminar en una experiència estètica polisensorial.

Inauguració Did¡ssabte 15 de març a les 12:00 fins al 3 de maig del 2014

 

Tags:
No Comments

Post A Comment

2 × 5 =